L'aventura

Cara B

Seguim amb la cara B del pressumpte LP que recull cançons de finals:

Daniel Johnston – True Love Will Find You In The End
Si a la primera cara els Jacobites afirmaven que tot acaba malament, aquí en tenim el revers. Daniel Johnston ens omple el pit d’esperança amb una tonada tant senzilla com emocionant. El secret està en l’absència total de cinisme, en la mirada neta i gens mediatitzada de l’autor. Apareguda per primer cop en la cinta de 1984 Retired Boxer, és la millor cançó d’autoajuda imaginable.

El Niño Gusano – El Rey Ha Muerto
Sergio Algora va ser un dels lletristes més personals de la seva generació: la seva habilitat per mesclar absurd i romanticisme no està a l’abast de qualsevol. Gran creador d’imatges (“Muñecos de nieve vienen a verme, me dan su frío”), en aquesta canço de El efecto Lupa (1996) tots acabem cridant allò de “en el más triste final, el más triste final, el más triste final del cuento…”. I tot plegat cobra un sentit més dolorós des d’aquell maleït juliol de 2008.

Smog – Dress Sexy At My Funeral
Planificar el (darrer) final. Bill Callahan li va donant a la seva estimada una sèrie d’instruccions per a la ceremònia del seu funeral. Li diu com ha de vestir, com ha d’atendre a la concurrència, però que, sobretot, quan arribi el moment de parlar, “tell them about the time we did it / on the beach with fireworks above us”. És meravellós com el to es manté distanciat i pseudohumoirístic per evitar caure en la gravetat i l’afectació, però quan entra l’element romàntic, aquest es mostra rotund, ple d’imatges potents i inunda tota la cançó. Quin narrador.

Clem Snide – End of Love
Només pel vers “No one will survive the end of love” ja paga la pena comptar amb aquesta cançó en el present recopilatori. I si, a banda, està escrit amb intenció desmitificadora dels fracassos amorosos, doncs oli en un llum: bona falta ens fa una aportació que relativitzi la importància dels finals. Posats a triar, pocs autors més idonis per a ser sarcàstic sobre qüestions amoroses que Eef Barzelay, que incloïa aquest tema en el disc homònim de 2005.

Vainica Doble – Réquiem para un amigo
El final d’una amistat. Alguna de molt grossa els hi devia fer l’amic o amiga del títol per a escriure un tema tan cruel que, al mateix temps, evita caure en el mal gust. Els retrets amorosos són força habituals en la història de la cançó pop, però el que tenim aquí no tant: “Réquiem para el que fue amigo / réquiem al que ahora es extraño / ya nada tengo contigo / pálida sombra de antaño”. Carmen Santonja i Gloria Van Aerssen, sempre lliures, des del tema que obria Heliotropo (1973).

Zig Speck & The Specktones – Last Night On Earth
Començàvem la cara A amb una cançó sobre la fi del món i acabarem la B amb el mateix tema, almenys pel protagonista d’aquesta peça d’un dels múltiples heterònims de Sonny Smith: “It’s the last night on earth / and I want to be alone” acaba bramant abandonat a la seva sort. No se m’acut millor vers per tancar aquest hipotètic LP, podria estar tararejant-lo en bucle tota la tarda. Road-movie a peu per l’infinit midwest.

Borja Barbesà

Deixa un comentari

·

The End (I)

El cinema travessa molts dels textos i moltes de les il·lustracions de “L’aventura”. A la revista parlem sobre alguns finals de pel·lícules en concret, però, com que el final en el cinema i l’audiovisual és un tema inacabable, des del bloc anirem recordant altres finals cinematogràfics imprescindibles.

Heus aquí, doncs, la primera parella de finals que us proposem. Un element en comú? La porta.

*****

1) El principi de totes les coses

Vaig veure el final d’Els Soprano (que no puc deixar de veure-la com una obra cinematogràfica) per primer cop el setze de gener de fa, ja, quatre anys; mai cap final d’una producció audiovisual no m’havia impressionat tant. I ara, mirant en retrospectiva tot el muntatge de “L’aventura”, se m’acut que potser el veritable punt de partida de l’interès pels tema dels “finals” que tractem en el primer número de la revista prové d’aquell dia. És més o menys des d’aquella època que, en els pocs moments que m’he aturat a pensar en alguna cosa que anés més enllà de qüestions domèstiques, he estat donant voltes al joc que certes propostes creatives fan amb les convencions del relat.

Avui, després de llevar-me, he revisitat aquest últim sopar d’Els Soprano. Ho he fet en brut, sense context, sense tenir tota la sèrie al darrere, mig adormit, automàticament, sense cap intenció conscient, amb un punt de mal de cap d’haver somiat que em perseguien o alguna cosa així. I, incontrolable, un calfred m’ha recorregut des de les temples adolorides fins a l’estòmac buit. Des del cap, que m’ha dit que Els Soprano no podia tenir un altre final, que tot encaixa i que una de les particularitats de la producció, com demostra aquest final, és que juga d’una manera diferent amb els esquemes del suspens (que se salta descaradament algunes normes, que deixa a l’espectador molta de la feina interpretativa sense renunciar a l’emoció, que el tracta com a ésser intel·ligent i actiu, que juga constantment amb els ritmes i el temps –hi entren temps morts, els salts temporals entre capítols poden ser de mesos dins la diègesi…), fins a la panxa, que se m’ha remogut viva, fascinada, llagrimosa, espantada i feliç.

Don’t stop.

(Qui no hagi vist la sèrie que sàpiga que el vídeo, evidentment, en revela el final)

*****

2) Principi i final

D’altra banda, pocs comentaris queden per fer avui en dia sobre les seqüències d’obertura i clausura de Centaures del desert (The Searchers, 1956), de John Ford. La intuïció o la premeditació (tant ens és) de Ford a l’hora de representar el retorn i la marxa de l’heroi el duen a presentar dues seqüències simètriques que tenen tanta teca per aprendre’n com bellesa per excitar-s’hi: reenquadraments, la porta, el llindar, la llar, l’interior, el desert, l’exterior, l’ordre domèstic, el caos de l’acció, el retorn homèric, la fugida solitària, l’ambigüitat de l’heroi, els moviments suggeridors de càmera, John Wayne.

Andreu Gabriel i Tomàs

Deixa un comentari

·

Mails (I)

Avui he comptat els correus electrònics acumulats a les bústies d’entrada i de sortida del Mail sobre el primer número de “L’aventura”. Si sumo els correus que he enviat –cinquanta-set– i els que he rebut –cent nou–, cent seixanta-sis. El primer que he pensat és que ens hem enviat un número més alt de mails que el número d’exemplars que podrem col·locar mai, ja que l’edició és, com sabrà qui ja hagi fullejat la revista, de cent cinquanta exemplars. Després, una mica més lúcid perquè he dinat arròs –som dijous– i perquè amb la panxa plena indefectiblement raono millor, he vist que aquesta reflexió no duia enlloc i que, malgrat que haver-nos enviats tants mails deu voler dir alguna cosa, allò segurament més interessant és, en tot cas, els continguts dels diàlegs establerts amb els participants de la revista.

A partir d’avui, i intercalant-los entre altres posts on algun dels col·laboradors ens oferiran materials sobre la seva feina publicada a “L’aventura” o nous continguts encara sobre la problemàtica dels finals, airejarem diversos fragments d’aquesta correspondència electrònica gestada durant el procés de creació de la revista. Desgraciadament, no hi ha cap drap brut massa espectacular.

Comencem amb la primera part –i és que sencer encara és més rotllo patatero– del mail de presentació del projecte, on s’explicaven les intencions inicials –no sempre acomplertes finalment– de la publicació. En posts posteriors, la segona part d’aquest mail i alguna resposta.

Mail 1. Primera part. Assumpte: Proposta de fanzine “L’aventura”. Gràcies.

(…continuarà…)

1 comentari

·

Cara A

A partir d’avui, mirarem d’anar actualitzant, de tant en tant, el bloc. Es tractarà tant d’oferir nous continguts relacionats amb la temàtica del primer número, la dels finals, com d’anar descobrint diversos documents i reflexions sobre el procés de gestació de la revista “L’aventura”.

Per començar, Borja Barbesà ens presenta la cara A d’una playlist comentada de cançons que tenen a veure d’una manera o altra amb els finals. D’aquí un temps us presentarem la segona part –la cara B– del post, amb més cançons i més explicacions.

The New Year – The End’s Not Near
“El final no és aprop, el final és aquí”. Així comença el segon disc del projecte que els germans Kadane van engegar després de la dissolució de Bedhead. Res com una banda clau de l’slowcore per parlar en to, no se sap si greu, no se sap si irònic, dels auguris mil·lenaristes sobre la fi del món. Senzilla i sòbria; elegant i emotiva -exactament com el seu clip-, és també una cançó política?

Frank Sinatra – It’s Nice To Go Traveling
Ah, Frankie, sempre tan frívol i alhora tan elegant, i sense renunciar a dir coses amb contingut. Aquí, el bandarra, un cop ha donat voltes per tot el món i ha elogiat “the mam’selles, the frauleins and the señoritas”, confessa que no hi ha res com les models de Madison Ave. El final del viatge com a detonador de les bondats de la pròpia terra, dels dominis de sempre del casanova impenitent.

Jacobites – It’ll All End Up In Tears
Amb aspecte de dur però altament fatalista, així era Nikki Sudden. En tots els seus projectes hi ha bellesa tèrbola, vulnerabilitat a punta pala, de mode semblant com també ho trobem en el Johnny Thunders de “Hurt”, l’Alex Chilton de “Sister Lovers” i el Dan Treacy de… tot?. Aquí, amb els Jacobites la signa el seu soci, Dave Kusworth, però és Sudden 100%. Tot acaba en llàgrimes. Les nostres.

Espanto – El último día de las vacaciones
Una sobre el final de l’estiu. El dúo de Logroño agafa un tema recurrent en la ficció i dóna la volta a estampes costumistes tenyint-les d’elements irònics i desencantats. Al costat, però, versos com “El último día de las vacaciones / nos dimos un beso y las direcciones / y dos pulseritas con nuestros nombres / que habías ganado en los coches de choque” generen un clima lleugerament inquietant que haguessin signat encantades Vainica Doble.

Dave Davies – Death of A Clown
De la mateixa manera que el protagonista de “L’Illusionniste” de Sylvain Chomet, el narrador d’aquesta cançó s’adona que ha quedat fora del món de l’espectacle: ja ningú fa cas als domadors de lleons ni a les “fortune teller”. Ell, el clown del títol, s’emborratxa i brinda en aquest rèquiem per al món del circ, signat pel guitarrista dels Kinks.

Los Planetas – Desorden
“Qué puedo hacer si no puedo hacer nada para acabar con algo que no acaba”, diu el protagonista quan s’enfronta al final de l’amor. I és que aquest extén factures que s’han de pagar, sobretot quan s’acaba. I és aleshores quan comença el dol. D’això va el tema que la banda de Granada va incloure al seu primer LP de 1994. Després, el desamor cristal·litzaria gairebé sempre en cançons de venjança.

Borja Barbesà

Deixa un comentari