L’aventura #2, annex -III-

Com ja us vaig explicar en algun d’aquests post-annexs del segon número de L’aventura, per elaborar aquest número dedicat als menjars vam haver d’utilitzar dues màquines d’escriure. No va ser cap caprici, sinó, més aviat, la resposta a una putada en el procés de producció.

Quan ja semblava que havia posat, després de mesos de tenir-ho parat, fil a l’agulla a la transcripció de tots els textos dels participants (els transcric jo mateix a màquina, me’ls menjo, així em faig els seus textos meus), el carro de l’Olivetti pluma 22 que utilitzava (i amb la qual vaig picar tot el primer número) va començar a queixar-se amb grinyols i udols desagradables. Com que darrerament (durant l’últim any, per raons domèstiques) m’he vist obligat a aprendre l’abecé del bricolatge, i subestimant la mecànica olivettiana, em vaig atrevir a fer-li una operació a cor obert.

I així és com durant ben bé una hora vaig anar torturant l’Olivetti pluma 22 a poc a poc, ella dirà que amb premeditació (mentida podrida, jo només estic fet de bones intencions), fins a la seva mort, o, el que és el mateix, fins a tenir més peces del compte a una mà i no poder treure’m l’altra de la boca, en un gest que volia ensenyar a qui no em mirava que jo mateix estava sorprés del meu sadisme –insisteixo– involuntari.

La conversa telefònica amb ma mare d’aquella nit no va tractar una altra cosa. I què faré ara, pobre de mi? Ara que m’hi havia posat de debò… I qui em manava a mi tocar els cargols de ningú? Mai més no tornaré a fer cap fanzin picat realment a màquina, hòstia, que els donin a tots pel sac.

Però els pares són uns sants, i, només un dia després, em van trucar per donar-me una bona nova: m’havien comprat una altra màquina d’escriure. I, de debò, me’n vaig alegrar i els vaig donar les gràcies moltíssimes vegades, encara que allò signifiqués que podia seguir treballant, i això de treballar tothom sap que no està gaire bé.

En fi, heus aquí les dues màquines en qüestió (l’Olivetti pluma 22, la de color blanc trencat, sembla viva, però és ben morta, vaig ficar-hi totes les peces que em sobraven per dins, sense cargolar ni res), al terra, al costat d’endolls i quatre llibres:

L’aventura #2, annex -II-

Com que L’aventura és una revista mecanografiada, l’error hi està permès. Tanmateix, ni el gastat i dur teclat de les màquines d’escriure que s’han utilitzat (sí, se n’han utilitzat, per al segon número, més d’una, us ho explicarem en algun post venidor, si hi pensem), excusa algunes errades en la presentació final d’alguns treballs, errades que tenen més a veure amb la poca traça de l’editor.

Adrian Crespo, per exemple, volia complementar el seu text Te frío un huevo amb una imatge impagable. No diré que el text hagi quedat desvirtuat per culpa d’aquest nou descuit (un dia perdràs el cap), però sí que m’agrada ensenyar-vos-la aquí.

Si voleu lligar caps, haureu de fer-vos amb un exemplar de L’aventura, és clar.

L’aventura #2, annex -I-

La Lourdes Laó va proposar afegir aquesta fotografia al número 2 de L’aventura dedicat als menjars, l’editor va accedir ràpidament a fer-ho però, a l’hora de la veritat, se n’oblidà absurdament. Que aquest bloc serveixi per fer justícia:

L’aventura #2 ja a la venda

A la venda a: La Central del Raval, La Central del MACBA i Pequod Llibres
Us podeu posar en contacte amb nosaltres a: aventurafanzin@gmail.com

.

La coberta d’el segon número, il·lustració de Miquel Wert:

Mails (III)

Quan vaig comentar als col·laboradors la idea d’omplir el bloc de “L’aventura” amb material complementari que ajudés a comprendre el primer número de la revista i a mostrar un xic el making of de tot plegat, Christos Theodorou em va fer arribar aquest correu electrònic, completíssim, on ens explica les idees que finalment va deixar al tinter i les seves sensacions a l’hora de confeccionar textos per a la publicació.

Cara A

A partir d’avui, mirarem d’anar actualitzant, de tant en tant, el bloc. Es tractarà tant d’oferir nous continguts relacionats amb la temàtica del primer número, la dels finals, com d’anar descobrint diversos documents i reflexions sobre el procés de gestació de la revista “L’aventura”.

Per començar, Borja Barbesà ens presenta la cara A d’una playlist comentada de cançons que tenen a veure d’una manera o altra amb els finals. D’aquí un temps us presentarem la segona part –la cara B– del post, amb més cançons i més explicacions.

The New Year – The End’s Not Near
“El final no és aprop, el final és aquí”. Així comença el segon disc del projecte que els germans Kadane van engegar després de la dissolució de Bedhead. Res com una banda clau de l’slowcore per parlar en to, no se sap si greu, no se sap si irònic, dels auguris mil·lenaristes sobre la fi del món. Senzilla i sòbria; elegant i emotiva -exactament com el seu clip-, és també una cançó política?

Frank Sinatra – It’s Nice To Go Traveling
Ah, Frankie, sempre tan frívol i alhora tan elegant, i sense renunciar a dir coses amb contingut. Aquí, el bandarra, un cop ha donat voltes per tot el món i ha elogiat “the mam’selles, the frauleins and the señoritas”, confessa que no hi ha res com les models de Madison Ave. El final del viatge com a detonador de les bondats de la pròpia terra, dels dominis de sempre del casanova impenitent.

Jacobites – It’ll All End Up In Tears
Amb aspecte de dur però altament fatalista, així era Nikki Sudden. En tots els seus projectes hi ha bellesa tèrbola, vulnerabilitat a punta pala, de mode semblant com també ho trobem en el Johnny Thunders de “Hurt”, l’Alex Chilton de “Sister Lovers” i el Dan Treacy de… tot?. Aquí, amb els Jacobites la signa el seu soci, Dave Kusworth, però és Sudden 100%. Tot acaba en llàgrimes. Les nostres.

Espanto – El último día de las vacaciones
Una sobre el final de l’estiu. El dúo de Logroño agafa un tema recurrent en la ficció i dóna la volta a estampes costumistes tenyint-les d’elements irònics i desencantats. Al costat, però, versos com “El último día de las vacaciones / nos dimos un beso y las direcciones / y dos pulseritas con nuestros nombres / que habías ganado en los coches de choque” generen un clima lleugerament inquietant que haguessin signat encantades Vainica Doble.

Dave Davies – Death of A Clown
De la mateixa manera que el protagonista de “L’Illusionniste” de Sylvain Chomet, el narrador d’aquesta cançó s’adona que ha quedat fora del món de l’espectacle: ja ningú fa cas als domadors de lleons ni a les “fortune teller”. Ell, el clown del títol, s’emborratxa i brinda en aquest rèquiem per al món del circ, signat pel guitarrista dels Kinks.

Los Planetas – Desorden
“Qué puedo hacer si no puedo hacer nada para acabar con algo que no acaba”, diu el protagonista quan s’enfronta al final de l’amor. I és que aquest extén factures que s’han de pagar, sobretot quan s’acaba. I és aleshores quan comença el dol. D’això va el tema que la banda de Granada va incloure al seu primer LP de 1994. Després, el desamor cristal·litzaria gairebé sempre en cançons de venjança.

Borja Barbesà