La Lourdes Laó va proposar afegir aquesta fotografia al número 2 de L’aventura dedicat als menjars, l’editor va accedir ràpidament a fer-ho però, a l’hora de la veritat, se n’oblidà absurdament. Que aquest bloc serveixi per fer justícia:
A la venda a: La Central del Raval, La Central del MACBA i Pequod Llibres
Us podeu posar en contacte amb nosaltres a: aventurafanzin@gmail.com
.
La coberta d’el segon número, il·lustració de Miquel Wert:
Heus aquí un correu electrònic interessantíssim de Miquel Wert. El pintor explica part del procés de creació de la il·lustració que ha realitzat per al primer número de “L’aventura”: de vegades el tema de l’obra (en aquest cas, com en el conjunt del primer lliurament de la revista, el dels finals) persegueix, ingovernable, un autor i la seva feina.
Quan vaig comentar als col·laboradors la idea d’omplir el bloc de “L’aventura” amb material complementari que ajudés a comprendre el primer número de la revista i a mostrar un xic el making of de tot plegat, Christos Theodorou em va fer arribar aquest correu electrònic, completíssim, on ens explica les idees que finalment va deixar al tinter i les seves sensacions a l’hora de confeccionar textos per a la publicació.
Com sabrà qui hagi aconseguit ja un exemplar de “L’aventura” i l’hagi fullejat, hi he publicat un article sobre dos finals de dues pel·lícules protagonitzades per Buster Keaton que em semblen especialment significatius per diverses raons (exposades amb més o menys encert a l’article en qüestió). En aquest post us passem els dos vídeos on es veuen els dos finals citats.
Final de Sherlock Holmes Jr.
k
Final d’El col·legial (la part més comentada a l’article és el final-final del film, així que us recomanaria que, amb paciència, us empasséssiu els deu minuts de curses keatonesques abans de l’escena comentada en qüestió).
k
Andreu Gabriel i Tomàs
Hem tingut accès al quadern de notes de David Bombai i hi hem localitzat l’esbós de la vinyeta que l’autor va tenir la gentilesa de fer per a “L’aventura”.
Per tal que seguiu tafanejant en la nostra mena de making of, us enllaço a la segona i última part del mail de presentació del projecte de “L’aventura” que vaig enviar a tots els possibles col·laboradors. Les primeres respostes, que seran més interessants, en posts posteriors.
(Segueix de Mails (I))
El cinema travessa molts dels textos i moltes de les il·lustracions de “L’aventura”. A la revista parlem sobre alguns finals de pel·lícules en concret, però, com que el final en el cinema i l’audiovisual és un tema inacabable, des del bloc anirem recordant altres finals cinematogràfics imprescindibles.
Heus aquí, doncs, la primera parella de finals que us proposem. Un element en comú? La porta.
*****
1) El principi de totes les coses
Vaig veure el final d’Els Soprano (que no puc deixar de veure-la com una obra cinematogràfica) per primer cop el setze de gener de fa, ja, quatre anys; mai cap final d’una producció audiovisual no m’havia impressionat tant. I ara, mirant en retrospectiva tot el muntatge de “L’aventura”, se m’acut que potser el veritable punt de partida de l’interès pels tema dels “finals” que tractem en el primer número de la revista prové d’aquell dia. És més o menys des d’aquella època que, en els pocs moments que m’he aturat a pensar en alguna cosa que anés més enllà de qüestions domèstiques, he estat donant voltes al joc que certes propostes creatives fan amb les convencions del relat.
Avui, després de llevar-me, he revisitat aquest últim sopar d’Els Soprano. Ho he fet en brut, sense context, sense tenir tota la sèrie al darrere, mig adormit, automàticament, sense cap intenció conscient, amb un punt de mal de cap d’haver somiat que em perseguien o alguna cosa així. I, incontrolable, un calfred m’ha recorregut des de les temples adolorides fins a l’estòmac buit. Des del cap, que m’ha dit que Els Soprano no podia tenir un altre final, que tot encaixa i que una de les particularitats de la producció, com demostra aquest final, és que juga d’una manera diferent amb els esquemes del suspens (que se salta descaradament algunes normes, que deixa a l’espectador molta de la feina interpretativa sense renunciar a l’emoció, que el tracta com a ésser intel·ligent i actiu, que juga constantment amb els ritmes i el temps –hi entren temps morts, els salts temporals entre capítols poden ser de mesos dins la diègesi…), fins a la panxa, que se m’ha remogut viva, fascinada, llagrimosa, espantada i feliç.
Don’t stop.
(Qui no hagi vist la sèrie que sàpiga que el vídeo, evidentment, en revela el final)
*****
2) Principi i final
D’altra banda, pocs comentaris queden per fer avui en dia sobre les seqüències d’obertura i clausura de Centaures del desert (The Searchers, 1956), de John Ford. La intuïció o la premeditació (tant ens és) de Ford a l’hora de representar el retorn i la marxa de l’heroi el duen a presentar dues seqüències simètriques que tenen tanta teca per aprendre’n com bellesa per excitar-s’hi: reenquadraments, la porta, el llindar, la llar, l’interior, el desert, l’exterior, l’ordre domèstic, el caos de l’acció, el retorn homèric, la fugida solitària, l’ambigüitat de l’heroi, els moviments suggeridors de càmera, John Wayne.
l
Andreu Gabriel i Tomàs
