L'aventura

L'AVENTURA és una publicació mecanografiada, dibuixada i impresa que acull les creacions d'un grup de periodistes, escriptors i artistes que s'han aventurat a sortir dels circuïts comercials habituals per poder treballar tal com han volgut. Només un punt de partida: totes les pàgines del segon número giren, d'una manera o d'una altra, entorn la temàtica dels menjars. Podeu consultar on adquirir-la a l'apartat Info.

Etiqueta: L’aventura

L’aventura #2, annex -III-

Com ja us vaig explicar en algun d’aquests post-annexs del segon número de L’aventura, per elaborar aquest número dedicat als menjars vam haver d’utilitzar dues màquines d’escriure. No va ser cap caprici, sinó, més aviat, la resposta a una putada en el procés de producció.

Quan ja semblava que havia posat, després de mesos de tenir-ho parat, fil a l’agulla a la transcripció de tots els textos dels participants (els transcric jo mateix a màquina, me’ls menjo, així em faig els seus textos meus), el carro de l’Olivetti pluma 22 que utilitzava (i amb la qual vaig picar tot el primer número) va començar a queixar-se amb grinyols i udols desagradables. Com que darrerament (durant l’últim any, per raons domèstiques) m’he vist obligat a aprendre l’abecé del bricolatge, i subestimant la mecànica olivettiana, em vaig atrevir a fer-li una operació a cor obert.

I així és com durant ben bé una hora vaig anar torturant l’Olivetti pluma 22 a poc a poc, ella dirà que amb premeditació (mentida podrida, jo només estic fet de bones intencions), fins a la seva mort, o, el que és el mateix, fins a tenir més peces del compte a una mà i no poder treure’m l’altra de la boca, en un gest que volia ensenyar a qui no em mirava que jo mateix estava sorprés del meu sadisme –insisteixo– involuntari.

La conversa telefònica amb ma mare d’aquella nit no va tractar una altra cosa. I què faré ara, pobre de mi? Ara que m’hi havia posat de debò… I qui em manava a mi tocar els cargols de ningú? Mai més no tornaré a fer cap fanzin picat realment a màquina, hòstia, que els donin a tots pel sac.

Però els pares són uns sants, i, només un dia després, em van trucar per donar-me una bona nova: m’havien comprat una altra màquina d’escriure. I, de debò, me’n vaig alegrar i els vaig donar les gràcies moltíssimes vegades, encara que allò signifiqués que podia seguir treballant, i això de treballar tothom sap que no està gaire bé.

En fi, heus aquí les dues màquines en qüestió (l’Olivetti pluma 22, la de color blanc trencat, sembla viva, però és ben morta, vaig ficar-hi totes les peces que em sobraven per dins, sense cargolar ni res), al terra, al costat d’endolls i quatre llibres:

SAMSUNG

L’aventura #2, annex -II-

Com que L’aventura és una revista mecanografiada, l’error hi està permès. Tanmateix, ni el gastat i dur teclat de les màquines d’escriure que s’han utilitzat (sí, se n’han utilitzat, per al segon número, més d’una, us ho explicarem en algun post venidor, si hi pensem), excusa algunes errades en la presentació final d’alguns treballs, errades que tenen més a veure amb la poca traça de l’editor.

Adrian Crespo, per exemple, volia complementar el seu text Te frío un huevo amb una imatge impagable. No diré que el text hagi quedat desvirtuat per culpa d’aquest nou descuit (un dia perdràs el cap), però sí que m’agrada ensenyar-vos-la aquí.

te_frío_un_huevoBNSi voleu lligar caps, haureu de fer-vos amb un exemplar de L’aventura, és clar.

L’aventura #2, annex -I-

La Lourdes Laó va proposar afegir aquesta fotografia al número 2 de L’aventura dedicat als menjars, l’editor va accedir ràpidament a fer-ho però, a l’hora de la veritat, se n’oblidà absurdament. Que aquest bloc serveixi per fer justícia:

capricho

L’aventura #2 ja a la venda

A la venda a: La Central del Raval, La Central del MACBA i Pequod Llibres
Us podeu posar en contacte amb nosaltres a: aventurafanzin@gmail.com

.

La coberta d’el segon número, il·lustració de Miquel Wert:

Tot menys centrals (arrastrado)

Mails (IV)

Heus aquí un correu electrònic interessantíssim de Miquel Wert. El pintor explica part del procés de creació de la il·lustració que ha realitzat per al primer número de “L’aventura”: de vegades el tema de l’obra (en aquest cas, com en el conjunt del primer lliurament de la revista, el dels finals) persegueix, ingovernable, un autor i la seva feina.

Mails (III)

Quan vaig comentar als col·laboradors la idea d’omplir el bloc de “L’aventura” amb material complementari que ajudés a comprendre el primer número de la revista i a mostrar un xic el making of de tot plegat, Christos Theodorou em va fer arribar aquest correu electrònic, completíssim, on ens explica les idees que finalment va deixar al tinter i les seves sensacions a l’hora de confeccionar textos per a la publicació.

Buster Keaton. Dos finals

Com sabrà qui hagi aconseguit ja un exemplar de “L’aventura” i l’hagi fullejat, hi he publicat un article sobre dos finals de dues pel·lícules protagonitzades per Buster Keaton que em semblen especialment significatius per diverses raons (exposades amb més o menys encert a l’article en qüestió). En aquest post us passem els dos vídeos on es veuen els dos finals citats.

Final de Sherlock Holmes Jr.

k

Final d’El col·legial (la part més comentada a l’article és el final-final del film, així que us recomanaria que, amb paciència, us empasséssiu els deu minuts de curses keatonesques abans de l’escena comentada en qüestió).

k

Andreu Gabriel i Tomàs

La llibreta de David Bombai

Hem tingut accès al quadern de notes de David Bombai i hi hem localitzat l’esbós de la vinyeta que l’autor va tenir la gentilesa de fer per a “L’aventura”.

Mails (II)

Per tal que seguiu tafanejant en la nostra mena de making of, us enllaço a la segona i última part del mail de presentació del projecte de “L’aventura” que vaig enviar a tots els possibles col·laboradors. Les primeres respostes, que seran més interessants, en posts posteriors.

(Segueix de Mails (I))

Cara B

Seguim amb la cara B del pressumpte LP que recull cançons de finals:

Daniel Johnston – True Love Will Find You In The End
Si a la primera cara els Jacobites afirmaven que tot acaba malament, aquí en tenim el revers. Daniel Johnston ens omple el pit d’esperança amb una tonada tant senzilla com emocionant. El secret està en l’absència total de cinisme, en la mirada neta i gens mediatitzada de l’autor. Apareguda per primer cop en la cinta de 1984 Retired Boxer, és la millor cançó d’autoajuda imaginable.

El Niño Gusano – El Rey Ha Muerto
Sergio Algora va ser un dels lletristes més personals de la seva generació: la seva habilitat per mesclar absurd i romanticisme no està a l’abast de qualsevol. Gran creador d’imatges (“Muñecos de nieve vienen a verme, me dan su frío”), en aquesta canço de El efecto Lupa (1996) tots acabem cridant allò de “en el más triste final, el más triste final, el más triste final del cuento…”. I tot plegat cobra un sentit més dolorós des d’aquell maleït juliol de 2008.

Smog – Dress Sexy At My Funeral
Planificar el (darrer) final. Bill Callahan li va donant a la seva estimada una sèrie d’instruccions per a la ceremònia del seu funeral. Li diu com ha de vestir, com ha d’atendre a la concurrència, però que, sobretot, quan arribi el moment de parlar, “tell them about the time we did it / on the beach with fireworks above us”. És meravellós com el to es manté distanciat i pseudohumoirístic per evitar caure en la gravetat i l’afectació, però quan entra l’element romàntic, aquest es mostra rotund, ple d’imatges potents i inunda tota la cançó. Quin narrador.

Clem Snide – End of Love
Només pel vers “No one will survive the end of love” ja paga la pena comptar amb aquesta cançó en el present recopilatori. I si, a banda, està escrit amb intenció desmitificadora dels fracassos amorosos, doncs oli en un llum: bona falta ens fa una aportació que relativitzi la importància dels finals. Posats a triar, pocs autors més idonis per a ser sarcàstic sobre qüestions amoroses que Eef Barzelay, que incloïa aquest tema en el disc homònim de 2005.

Vainica Doble – Réquiem para un amigo
El final d’una amistat. Alguna de molt grossa els hi devia fer l’amic o amiga del títol per a escriure un tema tan cruel que, al mateix temps, evita caure en el mal gust. Els retrets amorosos són força habituals en la història de la cançó pop, però el que tenim aquí no tant: “Réquiem para el que fue amigo / réquiem al que ahora es extraño / ya nada tengo contigo / pálida sombra de antaño”. Carmen Santonja i Gloria Van Aerssen, sempre lliures, des del tema que obria Heliotropo (1973).

Zig Speck & The Specktones – Last Night On Earth
Començàvem la cara A amb una cançó sobre la fi del món i acabarem la B amb el mateix tema, almenys pel protagonista d’aquesta peça d’un dels múltiples heterònims de Sonny Smith: “It’s the last night on earth / and I want to be alone” acaba bramant abandonat a la seva sort. No se m’acut millor vers per tancar aquest hipotètic LP, podria estar tararejant-lo en bucle tota la tarda. Road-movie a peu per l’infinit midwest.

Borja Barbesà

%d bloggers like this: